Comentario

Puig i Ferreter, la servitud d’un periodista

Josep M. Girona

Hi ha llibres que són un joiell ben treballat en materia noble;
d’altres que són un arma de combato DeIs primers, el crític i el
lector intel.ligent en valoraran la finor del treball i la qualitat de
la matèria; dels segons n’estimaran principalment l’eficàcia combativa;
un treball massa primmirat, una matèria massa preciosa,
serien impropis d’una arma tallant com el pamfhlet, per exemple (1)
Aquesta és la presentació de la novel.la Servitud, escrita per Joan Puig
i Ferreter el 1926. Em sembla que pot ser una bona introducció per tal
d’endinsar-se en el difícil i apassionant món del periodisme, camp que Puig
va cultivar durant gran part de la seva vida.
Per que he començat amb aquesta cita bibliografica? us preguntareu, ..
Tal com s’ha vist en altres apartats del present butlletí, Joan Puig i Ferreter
és un escriptor amb unes característiques molt propies i que, com a
tals, no poden passar desapercebudes. Quan l’autor selvatà va escriure Servitud, ho va fer per unes motivacions específiques que cal recordar a l’hora
d’analitzar l’obra. Com també ja s’ha dit, Puig va treballar a “La Vanguardia”,
“El Día Gráfico”, “La Tribuna” i “Las Noticias”, amb una única
finalitat; la mateixa per la qual abans havia treballat d’ajudant de farmàcia
i de mestre de minyons: la subsistència. Així les coses, entra a treballar
a la redacció de nit de “La Vanguardia” i es troba, per començar, que tan
sols li paguen vint-i-cinc duros de sou. Això, unit a la hipocresia deIs
companys de treball que, per quedar bé amb l’amo, són capaços de trair-se
entre ells; als interessos del diari que prefereixen un anunci a una notícia
pel sol fet que aquella donava “calé” i aquesta no; i, en definitiva, a la
falta d’un veritable ambient de camaraderia entre els seus companys; tot
plegat fa que Puig i Ferreter plasmi aquestes desventures en un llibret que
ell mateix anomena Pamfhlet. mogut per l’odi interior que sent en recordar
aquestes peripècies.
Servitud, doncs, no és una obra amb gaire lirisme i sí, en canvi, que
respon a les estructures basiques de qualsevol pamflet. El llenguatge és
directe, popular, que no grosser, i colpidor. La denúncia és la part fonamental
del contingut i esdevé una arma que Puig utilitza d’una manera
indirecta per tal de posar de manifest, no ja les contradiccions existents a
la professió periodística, sinó les de tota una societat en la qual els esdeveniments van més de pressa que les propies persones. Servitud és un fidelreflex i un testimoni de primera magnitud a la Barcelona de començaments de segle, en general, i de “La Llanterna” en particular. I aixo és també un element importantíssim en robra puigferreteriana ja que si, fins ara, l’essencial en les novel· les de Puig era l’aprofundiment psicològic deIs personatges, en aquesta ocasió trenca per primera vegada la regla i dóna més
importància a la globalitat i a l’entorn. Un entorn en el que es mou
l’Andreu Rojals, qui no és més que una perllongació del mateix Puig,
factor aquest amb el que juga al llarg de la seva trajectoria literària.
L’obra en si ens explica la filosofia que marcava els cercles literaris i
anarquitzants de la Barcelona del vuit-cents – Tota la nostra joventut
d’aquell temps estava plena de sucs i efluvis de la Biblioteca Arús. Érem
pobra gent del vuit-cents. Que hi farem? (2)- alhora que ens apropa tot
un seguit d’anecdotes que clarifiquen el pensament d’aquells cercles modernistes.
Vingué final de curs. Jo esperava que l’Odon de Buen em preguntaria,
a l’hora de l’examen, alguna cosa trascendental, un
punt delicat de filosofia materialista. .. ( … ) Em preguntà què sabia
deis crustacis. No vaig saber-li dir res. Em donà carabassa ben
merescuda (3).

I del carrer a la redacció. En entrar-hi per primer cop, l’ Andreu Rojals
té ja la primera ensopegada quan el senyor Rodalins li diu: Està content?
-Sí, molt. Ara que no sé si serviré per periodista! … Ell tot retirant-se, tot
saludant inclinat i espurnant-li pels ulls una rialleta mofeta, em va respondre:
-Tothom serveix per a periodista! … (4). I d’aquesta manera, Puig i
Ferreter passa a relatar-nos les vicissituds d’una feina que, encara avui dia,
són vàlides. EIs interessos polítics i econòmics del de dalt, tal com anomena
tota la plantilla de treballadors a l’empresari de “La Llanterna”, Don
Hilarió, s’enteposen a les ganes del director de fer un diari amb una consciència i un esperit que serveixin de taula de debat de tots els corrents
d’opinió, a fi de servir d’una manera objectiva els interessos deIs lectors. I
aquí surt un vell dilema, el d’esbrinar si el capital, indispensable per a
qualsevol publicació periòdica, ha de servir perquè el capitalista com a tal
imposi la seva ideo logia a l’opinió pública o si, al contrari, el capitalista;
com a empresari que és, ha d’assolir el maxim de benefici amb el seu
producte; és a dir, tenir el ventall maxim d’opinió perque el diari es vengui
a una quantitat major de gent. Si bé Joan Puig i Ferreter no diu aquestes
mateixes paraules al llarg de l’obra, el cert és que ho insinua. Aquesta
política de jo tinc els quartos- jo mano és atacada furiosament per l’ Andreu
Rojals, que es veu un esclau de l’amo.

… els periodistes que ens posem a sou d’una empresa industrial,
estem pitjor que els criats. La nostra servitud és la més revoltant.
Jo vendria joiós el meu cos. M’agradaria saber un ofici .. (… ) En
canvi no puc suportar sense rancúnia, tristesa i amargor, la servitud
de l’ànima, de la intel·ligència. Per això els intel· lectuals
pobres som una gent tan agra, dolenta, miserable i sense alegria
(5).
Aquest és el veritable conflicte que ens presenta Servitud, el qual
s’agreuja quan les lluites socials d’aquell temp fan acte de presència al sí
de la redacció. Llavor Puig i Ferreter ho aprofita per atacar durament la
intransigència de totes les capes de la societat.
Fins aquí està explicat el que dóna de si aquesta novel·la; pero Servitud
també ens apropa a grans problemes del periodisme : un d’ell és el
dels interessos.
– Escurci telegram es- digué – M’acaben de venir dues esqueles
més, una d’elles d’una plana …
– Però …
– No hi ha més remei. El primer és el primer.
– L ‘esquela pot esperar, el telegrama no …
– L ‘esquela dóna comissió al senyor Rubio, el telegrama no en
dóna (6).

Durant tota l’obra surten a relluir aquests problemes. Els interessos
econòmics estan per sobre deIs professionals. L’ Andreu Rojal després
d’haver-se passat tota la nit traduint telegrames d’informació internacional
que van arri bar a la redacció a través de les agencies informatives internacionals, es troba amb la sorpresa que una senzilla esquela té més importància que un comunicat de guerra. Per això, quan el seu oncle li diu a en Puig que ara sí que el veia ben encaminat -referint-se a la feina de periodista- ell pensa quina magna idea en tenia el pobre home del nostre
periodisme (7).
Per tal d’entendre millor la postura de Puig; cal fer esment al tipus de
treball que feia a “La Llanterna”. El torn, ja s’ha dit abans, era el de nit,
i la seva tasca habitual era, també s’ha insinuat, la de traduir telegrames,
quan la seva intenció era la de fer-se un nom que li perrnetés escalar
posicions i poder, així, prescindir del periodisme-subsistencia.
De fet, Puig i Ferreter va morir dient sempre que va treballar de periodista
per força, i no pas perquè li agradés. El cert és que ningú no li va
donar aquesta possibilitat. Tant a “La Vanguardia”, primer, com a “El Día
Gráfico”, “La Tribuna” i “Las Noticias” després, va fer una feina embrutidora,
mal remunerada i plena de contratemps. Si, almenys, hagués trobat
suport i comprensió entre els seus companys … , però ni aixó. Allí tothom
feia la seva feina amb l’única intenció de caure bé al de dalt. No és
d’estranyar, donçs, que tingui una idea tan baixa dels professionals del
periodisme.
I gosem dir-nos intel·lectuals! I volem tenir orgull i vanitat! I
se’ns compra amb entrades als toros, billets del teatre, passes de
tramvies, sopa del govern, funcions benefiques, sous de manobra
i dinades aristocratiques. Som els criats de tothom, sense persanalitat,
virior ni dignitat (8). .

A Puig i Ferreter Ji agradava escriure. Va ser, fins i tot, un bon escriptor;
però una cosa és la creació i una altra ben difetent és la feina mecànica
que va haver de fer en els rotatius pels quals va passar al llarg de la
seva vida. Ni tan soIs el pas per la direcció de “La Campana de Gràcia” i
les col·laboracions que, al final de la seva vida, va fer, van servir per
treure-li aquest mal gust de boca.
– Tingui, provi de traduir aquest telegrama, que és senzill. Com
ja pot suposar, res de literatura, un llenguatge ciar, corrent, vulgar.
Hi ha qui diu que això és una escola de corrupció d’estil. Ja
veurà, és molt discutible. Si un pogués fer en aquest lloc un any
o dos, i després deixa-ho per sempre, trobaria que ha après de
dir les coses clares, amb les paraules justes i precises. És una lliçó
que Stendhal no hauria desdenyat. Però el mal és restar-hi, fer-s’hi
vell. Llavors no solament es perd l’estil, sinó el vigor, el
tremp de l’ànima i el cervell i tot. El desastre, la bancarrota d’un
home, Rojals … (9).
Aquesta és, em sembla, la cita més clara pel que fa referencia al poc
atractiu que trobava en Puig al periodisme. Es diu clarament quina és la
feina del periodista en qualsevol redacció d’un diari. La precisió en el
llenguatge i el lead barren el pas a qualsevol assaig literari. Aquesta és la
tasca d’un periodista de redacció; és a dir, de la major part deIs qui
treballen en aquesta beneïda professió. I aquestes coordenades no agraden
ni són del gust de Puig i Ferreter. Ell no es troba a gust en un lloc on algú
li pugui dir que redacti una noticia referent a tal tema en set ratlles i que,
a més, es doni manya a enllestir-la.
Queda, doncs, clar que Puig no era home de despatx; no obstant això,
ell sempre va tenir un gran neguit, que no és altre que el de donar a
conèixer a la gent, al poble, les seves opinions i les seves inquietuds. Tenia,
en definitiva, un irrefrenable desig de comunicar-se.
El pitjor mal entre els homes és la incomunicació. Callar és una
força, no dir el que penses i sents és una cuirassa que et protegeix,
escolteu àvidament parlar algú, explicar-se, narrar, revelar-se
mentre ells frueixen ensems de veure l’alire com es descobreix, i
de llur silenci que els guarda de deseobrir res d’ells (10).

I se sent malament davant, d’una persona que es tanca. La calentor del
seu caràcter, l’apassionament de la seva activitat, fan que Puig sempre
estigui a punt per a xerrar, per a explicar allò que ell vol, per a alliberar-se
del foc intern que sempre portava al seu interior … Aleshores, per què se
sentia tan incomode exercint de periodista?
Crec que la resposta és evident. Puig i Ferreter era, al meu entendre,
de caracter primari i inestable. Per una banda mai no reflexionava sobre el
que escrivia, sinó que, tal com li venia la idea, ell la plasmava ràpidament
al paper, sense pensar en possibles contradiccions i sense veure que, amb el
que deia, podia ser irreverent amb algú. Per això tenia sempre tants problemes amb tothom. El fet d’escriure, Puig ho concebia com una arma al seu servei, era el seu canal d’expressió. El que mai no podia fer en Puig era
posar-se a sou d’una empresa que li marcava les directrius que havia de
seguir. Així, doncs, si va fer de periodista a “La Vanguardia”, “El Día
Gráfico”, “La Tribuna” … no va ser per altra’ cosa que per a guanyar-se la
vida. ¿Per que, doncs, va acceptar la direcció de “La Campana de Gràcia”,
quan, essent director de les Edicions Proa, ja no tenia cap tipus de problema
economic?
Abans de contestar la pregunta serà bo fer una mica d’historia. Corria
l’any 1932, l’efervescencia nacionalista estava en un deIs punts més àlgids i
Puig es decideix a entrar en el món de la política. Ell sempre ha intentat
buscar justificacions que expliquin aquesta decisió, pero el cert és que, un
cop dins, Puig es dedica en cor i ànima a la nova tasca amb l’apassionament
que el caracteritza. És evident que Puig, en aquesta època, sentia
com ningú els principis que alimentaven l’Esquerra Republicana, fins al
punt que, per aquest motiu, va deixar de banda la seva tasca literària.
En aquell temps “La Campana de Gràcia” va passar a dependre de
l’Esquerra Republicana i Puig, en oferir-se-li l’ocasió, no va dubtar en
acceptar la direcció perquè, per una banda, els interessos de l’empresa i els
seus eren comuns; és a dir, que no hi hauria cap mediatització en aquest
cas. Per altra banda, se li oferia l’oportunitat de dirigir l’opinió pública,
sense tenir a l’esquena cap pressió i, en últim cas, com que la seva feina
era la de fer articles de fons i d’opinió, podia suplir la manca de creació
literària que li impedia el fet de dedicar-se a la vida política.
Amb tot això, em penso que queda bastant clar que Puig no va treballar
a “La Campana de Gracia” ni per diners -ja en guanyava prou amb el
sou de diputat- ni perquè li agradés la feina de periodista. Li agradava
escriure el que ell volia, i li era igual publicar-ho en un llibre -com va ser
el cas d’Una mica d’amor (11 )-, com fer-ho en un diari.
A Servitud Puig i Ferreter posa l’exemple d’un diari en el qual els
redactors estan totalment desunits,no tenen cap mena de consciencia i llur
única preocupació és la de servir els capricis de l’empresari. De totes formes,
cal anar amb peus de fusta a l’hora d’esbrinar la realitat i la ficció de
Servitud. Ell, evidentment, encerta en el clau en parlar de l’embrutidor que
és el món del periodisme; de totes formes, no sé si això ho fa conscientment
o inconscientment. El que sí és segur és que no tot el que s’explica
de “La Llanterna” es correspon a la realitat de “La Vanguardia”. A
Servitud, a part del director, no se salva ningú; i si tots són personatges
antagònics, no és més que pel gran gust que sent Puig envers la creació de
la figura de I’heroi; aquest no és altre que l’ Andreu Rojals, el seu alter ego.
Tornem a estar en la gran coordenada de la literatura puigferreteriana.
L’escriptor explica la realitat a la seva manera, però ho fa amb tant d’estil
que és difícil, per no dir impossible, diferenciar el mite de la realitat.
L’estil al marge, el que és evident és que la filosofia de Servitud
encara avui en dia una actualitat palpitant pel que fa al món del periodisme.
De fet, a l’hora de parlar del periodisme que va arribar a fer en Puig i
Ferreter, hom es troba amb grans dificultats, derivades del caire forçós en
que va escriure les seves primeres coses periodístiques a “El Día Gráfico”,
“La Tribuna” … i d’altres mitjans informatius, fins al punt que en l’entrevista
que vaig sostenir amb Guillem J ordi Graells a l’entorn d’aquest treball,
vaig notar com li costa assimilar la professió periodística de Puig i
Ferreter i, en parlar d’ell, més s’estima fer-ho com a treballador d’una
empresa periodística que no pas com a tal periodista. De totes formes,
acceptant les objeccions de Graells, cal recordar que, avui en dia, hi ha
moltes persones amb el carnet de “periodista” que es dediquen a retallar
telex, a passar original s a màquina i a fer tot un seguit de feines ingrates,
paral·leles a les que feia en el seu temps Puig i Ferreter. Tot i acceptant
això, cal reconèixer a la fi que el treball de Puig en el món del periodisme
passa per unes coordenades complicades que requereixen un estudi profund.
En la seva etapa de “La Vanguardia” no es recorda cap escrit de
l’escriptor selvata que vagi signat. El més segur, doncs, és que la seva feina
es reduís a ser la de corrector de telegrames; no en debades Puig tenia un
regular coneixement del francès i de l’anglès, no val a enganyar-se; al
mateix temps que confeccionava els “Dichos y Hechos” i el ” Pórtico”, Puig
seguia treballant en les feines més ingrates del que ell mateix anomena
“periodisme proletari”.
Pel que fa a “Dichos y Hechos” i a “Pórtico”, cal esmentar el caràcter
literari dels seus escrits i comentaris. Són articles curtets, d’escàs valor
periodístic, en els quals ell comenta des d’una perspectiva subjectiva els
casos i les coses de la Barcelona dels anys vint, sense comprometre’ massa
en les qüestions de fons. Les frases són curtes i l’estil, sense ser mediocre,
tampoc no és cap cosa de l’altre món. Suposo que l’únic motiu pel que
Puig feia aquest articles venia donat per la possibilitat d’augmentar una
mica el minso sou que cobrava de l’empresa periodística, o per l’intent de
donar-se a conèixer, de servir de plataforma a la seva activitat paral·lela, la
literària.
Més tard, Puig i Ferreter col·labora a “La Publicitat”, a “La Rambla de
Catalunya” i a d’altres publicacions. Els articles que escriu en aquesta
època són autotraduccions del que havia fer abans, la qual cosa torna a
demostrar l’escàs interès que sentia Puig pel periodisme d’aquest temps.
Però, potser, la vegada en que Puig va estar més identificat amb el
periodisme, va ser a partir de 1932, quan fou nomenat director de “La
Campana de Gràcia”. No obstant això, tampoc cal fer-se masses il·lusions
en aquest aspecte (12).
EIs comentaris que, setmana darrera setmana, feia Puig al diari barceloní,
estaven farcits d’un cert pamfletisme, destinat a cobrir els interessos
de l’Esquerra Republicana que era l’empresa que pagava. Com molt bé diu
Guillem Jordi Graells “Puig mai no va fer una informació de camp” i, en
aquest sentit, val a dir que ell sempre feia el que l’empresa li manava. En
aquell temps la política, des d’un punt de vista satíric, era el camp d’acció
de “La Campana”, i a aquesta tasca es dedica en Puig: a afavorir les
coordenades del catalanisme, del progressisme i de la situació catalana en
general, amb l’estatut d’autonomia debatent-se a les Corts, al fons.
Un cop a l’exili, Puig deixa constancia del seu rebuig envers els factors
que es conjuguen en el periodisme. Diu així:
… Crec que tots els espanyols de París compraven “Ce Soir”
amb entusiasme i i!·lusió, car els altres diaris de París no eren, en
general, favorables als republieans espanyols. Vaig saber, però,
aviat com era interessada la propaganda de “Ce Soir” a favor
nostre.
Si el govern espanyol es retardava en pagar la subvenció, “Ce
Soir” afluixava tant en la seva propaganda que durant dies a
penes parlava d’Espanya, o en parlava limitant-se als comunieats
de guerra igual que qualsevol diari burgès (3).
Això ho escrivia Puig i Ferreter a l’exili de París, durant la postguerra
espanyola. Fa quasi mig segle i aquelles coordenades encara són valides
avui dia; és només un fet que demostra, un cop més, la palpitant actualitat
de l’obra de Puig i Ferreter.

NOTES
(1) Joan Puig i Ferreter. Servitud. Ed. Nova Terra. Barcelona 1980, pago 9.
(2) J. Puig. op, cit., p. 15.
(3) J. Puig. op. cit., p. 15.
(4) J. Puig.op. cit., p. 26.
(5) J. Puig. op. cit., p. 82.
(6) J. Puig. op. cit., p. 110.
(7) J. Puig. op. cit., p. 22.
(8) J. Puig. op. cit., p. 116.
(9) J. Puig. op. cit. pp. 31-32.
(10) Joan Puig i Ferreter. Memories Polítiques. Proleg de Guillem Jordi Graells. Edicions Proa.
Barcelona 1981, p. 315.
(11) Una mica d’amor és un petit recull de narracions curtes.
(12) Graells diu que una causa primordial perque Puig i Ferreter acceptés la direcció de “La Campana de Gracia” va ser la possibilitat de tenir un altre sou per compaginar amb el de diputat i
assolir, així, una situació que Ji permetés escriure sense haver de treballar en altres coses.
(13) Joan Puig. Memories Polítiques. pp. 286-287.

Butlletí del centre d’Estudis Alcoverencs número 20, 1982

42171604

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s