Jaume Fabre

Cada dijous, la secretària de redacció equipava la taula de redacció amb havans i ampolles de whisky. Era el combustible amb el que fabricaven les idees de la revista Manolo Vázquez Montalbán, Enric Satué, Francesc Serrahima i Jesús Marcos. Fabrizio Caivano intentava coordinar-los. A vegades, les reunions del consell de redacció es traslladaven a casa de Santi Loperena, on Vázquez feia arròs negre, o al restaurant Gorría.

Al Col·legi d’Aparelladors hi havia qui no veia amb bons ulls la mà foradada amb què es feia funcionar la revista els primers anys. S’enduia quasi tots els extratipus que donava el capital col·legial dipositat a Banca Catalana. La trobaven elitista i allunyada de les necessitats quotidianes del treball dels aparelladors i de les exigències polítiques del moment. Al cap de quatre anys, un cop d’estat va allunyar els redactors de l’equip fundacional i es va obrir una nova etapa, força diferent. Hi hauria encara altres crisis. Però, discrepàncies internes apart, l’éxit de la revista havia estat rotund des del primer número. I ho va ser de manera esclatant a partir del número 10, “La Gran Barcelona”, i del 21, “La Barcelona de Porcioles”. Els primers 24 números, els de l’equip inicial, han quedat com una fita decissiva en la història de la premsa al nostre país. La presència en la redacció de dues personalitats com Enric Satué i Manuel Vázquez Montalbán, plens d’idees; col·laboradors com Romà Gubern, Gil de Biedma, Goytisolo, Vargas Llosa, Carlos Barral, Pilar Aymerich o Manuel Campo Vidal, i el suport incondicional, econòmic i polític, del Col·legi d’Aparelladors que l’editava van fer possible aquell moment irrepetible.

Els anys posteriors ja no van ser el mateix, tot i alguns moments puntuals que van fer época. En total, CAU es va publicar durant 13 anys, del març del 1970 al desembre de 1982. Van sortir 82 números, amb els quals va navegar per les tensions i contradiccions dels últims anys del franquisme, pels de la Transició i pels primers de la Democràcia, deixant un llegat indispensable i un exemple evident de com els mitjans de comunicació i els professionals, associats, poden mantenir vincles molt estrets amb els fenòmens socials i polítics. I de com, en moments difícils, una publicació minoritària pot servir de plataforma legal als il·legals.

La història de CAU i la del Col·legi d’Aparelladors que l’editava, com la de moltes altres coses que es van fer a la Catalunya dels anys 70, va lligada al el canvi d’estratègia acordat pel PSUC en el seu segon congrés celebrat a França el 1965, amb la participació de quasi un centenar de delegats. S’hi va acordar que el partit havia de donar suport als moviments estudiantils, professionals i veïnals, apart de l’obrer, i promoure iniciatives allà on no n’hi hagués.

A la redacció de CAU hi va haver-hi sempre militants del PSUC (i en alguns moments ho eren quasi tots) com n’hi havia a les comissions del Col·legi d’Aparelladors, a les d’altres col·legis professionals, en associacions de veïns, en altres entitats cíviques i en les redaccions d’altres revistes i fins i tot de diaris. El PSUC era aleshores el principal partit clandestí a Catalunya. Però també va haver-hi, a la redacció de CAU, als col·legis professionals i a les associacions ciutadanes gent vinculada a altres partits polítics clandestins i a grups que, essent legals, practicaven un clar antifranquisme. La militància de cadascú la sabien molt pocs, fins i tot dintre de grups de treball ben cohessionats. Aquestes coses aleshores no es preguntaven ni preocupaven. L’únic que interessava era la capacitat de treballar en equip i la defensa de les llibertats.

Seria un greu error considerar que les associacions de veïns, els sindicats d’estudiants, la renovació de les juntes dels col·legis professionals i en el cas que ara més ens interessa, la revista CAU, van ser només una conseqüència dels interessos polítics del PSUC. Bona part de les iniciatives van ser degudes a gent que no eren militants comunistes ni de cap altre grup. I els que ho eren actuaven amb marge immens d’iniciativa pròpia i amb una escassa dependència orgànica. Eren simplement gent amb desig de canvi.

El gran encert del PSUC va ser crear un terreny de joc polític en el que tothom s’hi sentia a gust i en el que era possible la col·laboració entre molt diferents punts de vista, mentre tinguessin l’objectiu d’avançar cap a la democràcia. Va saber ser un partit que donés curs als esforços de gent amb maneres de pensar molt diferent i que va saber utilitzar les escletxes legals que permetia el franquisme sense excloure la continuació del combat clandestí. Per uns anys, el PSUC va ser més que un partit, va esdevenir un moviment sinó de masses, si d’àmplies minories amb desig de canvi que actuaven solidàriament amb un objectiu comú. El PSUC va saber fer de pal de paller de la majoria de gent compromesa, aglutinant esforços i donant-lis forma política. Eren un temps en que molts se sentien «companys de viatge» o «en l’òrbita de» més que militants amb carnet. Les diverses escissions del PSUC, de la qual la més important va ser, el 1970, la que va portar a la creació de Bandera Roja, van contribuir a estendre com una taca d’oli aquesta sensació de pertinença a alguna cosa sense necessitat de definir-se com a membre d’un partit ni haver de preguntar de quin partit eren aquells amb qui hom col·laborava.

Punxa per accedir a l’editorial