Libros

Resistents, possibilistes i col·laboracionistes

Jaume Fabre

Abans que res cal que incloguem aquí un missatge important: no hi ha tots els que van ser i molt probablement alguns dels que hi ha potser no haurien de ser-hi. Aquest llibre no és un catàleg de periodistes, ni vol ser una història total del periodisme barceloní en el període 1939-1966. No hi ha hagut un criteri per a la tria de noms propis. Els que han anat sortint, arrossegats pel fil del que s’explica, són els que han entrat. El llibre, per tant, és segurament molt injust amb gent que aquells anys va fer molt en la lluita per la llibertat d’expressió i, a la vegada, oblida d’assenyalar alguns que van tenir actuacions miserables.

Entre els periodistes que van treballar a la premsa escrita de les primeres tres dècades de franquisme, sotmesos a la molt restrictiva llei de premsa de 1939 i a l’estricte control de les autoritats governatives, hi havia, com en tots els altres camps professionals, una gran diversitat d’actituds. Eren professionals que volien exercir la seva professió i que, si volien seguir escrivint, només tenien opcions poc engrescadores si no volien acceptar l’entrega total al nou règim i sí en canvi conservar un mínim de dignitat i d’independència:

 

  • la resistència (és a dir, publicar en premsa clandestina i patir la molt probable presó),
  • l’exili en un altre país, amb la possibilitat de publicar en revistes antifranquistes,
  • l’exili interior (és a dir, renunciar a publicar, encara que no a escriure, i viure d’una altra professió),
  • el que en podríem dir “fer la viu-viu”, és a dir treballar en mitjans de premsa si els era possible combinant aquestes dues condicions: tractar temes intranscendents permesos pel règim i evitar caure en l’elogi servil.
  • aprofitar mínimes escletxes per defensar valors ètics o de drets humans, especialment la llengua i cultura catalanes, ben diferents de la doctrina imperant i més aviat pròxims als valors republicans dels anys anteriors a la guerra, encara que amb moltes limitacions. Les festes i tradicions, els costums, l’alta cultura, el tipisme, l’esport o el comentari de la vida quotidiana van servir d’excusa per aquesta mena d’exercici resistent de periodisme, normalment practicat per periodistes que abans de la guerra civil o durant aquesta havien estat pròxims a partits polítics moderats i havien col·laborat en publicacions sostingudes per aquests, i que, per motius diversos, van poder evitar la presó i l’exili i seguir treballant a la premsa barcelonina.

Aquesta situació es va mantenir fins a la nova Llei de Premsa de 1966 que, amb totes les seves immenses limitacions, va permetre noves possibilitats a una generació de joves periodistes que no havien treballat ni abans ni durant la guerra civil. Aquest llibre, cal insistir-hi, comprèn només el període des de la fi de la guerra civil fins a mitjans dels anys seixanta, deixant els anys posteriors per un altre possible volum, en el que es tractarien els períodes coneguts com “tardofranquisme” i “transició”, corresponents als anys seixantes finals, els setanta i els vuitanta, fins als Jocs Olímpics de 1992. Un nou volum que faria justícia a les generacions de periodistes que van començar a treballar els anys seixantes i que van tenir un paper molt destacat en la lluita per la llibertat d’expressió i un periodisme no sotmès als poders.

L’any 1996 vam publicar a la col·lecció Vaixells de paper, editada pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Barcelona, el llibre “Periodistes uniformats”, un estudi de la represa dels diaris barcelonins després de la guerra civil, als primers anys quaranta. Ara hem tornat al tema, allargant fins a mitjans anys seixanta el període estudiat i centrant-nos no tant en els mitjans sinó sobretot en els periodistes que hi treballaven i en les dificultats per a l’exercici de la professió. Això fa que, a diferència del plantejament d’aquell llibre, ara haguem donat especial rellevància als aspectes biogràfics i al paper que van jugar alguns professionals. Hem aprofundit, corregit i ampliat la descripció i l’anàlisi alguns aspectes que ja es tractaven en aquell llibre, i hem entrat en molts altres que no hi van tenir cabuda.

Hem comprovat moltes de les històries que circulen per les redaccions sobre persones i sobre fets de la professió i hem descobert que, al buscar-lis una base documental, la majoria cauen com un castell de naips. A força de repetir-les, algunes d’aquestes històries s’havien convertit en anècdotes cada cop més allunyades de la realitat que les va inspirar. I hem pogut comprovar també l’error de partida en algunes entronitzacions o en algunes condemnes, i la seva persistència en el temps perquè ningú no es plantejava de posar-les en qüestió i tractar de refrendar-ne tots els detalls. També hi ha gegants amb peus de fang, en la professió periodística, i nans que mereixerien un monument.

Ens hem fixat més ara en els aspectes positius de la resistència que en els negatius de la repressió. Per això, en aquest volum que teniu a les mans s’estudien específicament els motius, comprovats o suposats, que van permetre alguns periodistes seguir treballant malgrat el seu passat, les publicacions que van acollir les seves col·laboracions, i les temàtiques utilitzades per a portar a terme els seus objectius.

Des del nostre punt de vista, la filosofia bàsica dels periodistes que, havent de treballar en el període 1939-1966, van ser un exemple ètic per a generacions posteriors, es pot comparar a la filosofia que va adoptar el periodista i escriptor alemany comunista Alfred Andersch, que va viure a Alemanya els anys del nazisme i, de manera semblant a la d’alguns altres com Hans Fallada o Erich Kästner, va saber evitar de col·laborar-hi, sense caure en l’ostracisme. Una filosofia expressada amb la frase “Man muss übrigbleiben“, que es podria traduir de manera aproximada com “Hom ha de sobreviure”. Ubrigbleiben és un verb alemany que té el sentit d’haver de fer una cosa que no satisfà quan no hi ha cap altre possibilitat. Andersch considerava que, si no es podia triar un altre camí, hom havia de limitar-se a viure amb el màxim de dignitat possible, i a fer-ho quedant-se al mateix lloc i no marxant cap un altre. “Existir és molt més important que repartir fulls clandestins o pintar a les parets”, deia Andersch referint-se a situacions polítiques on fer-ho pot suposar la mort. “N’hi ha prou de creure en el partit, sense que calgui fer res per ell”. És a dir, viure sense renunciar a ser un mateix, però sense fer accions que posin en risc la vida o la llibertat. No actuar a la contra però tampoc a favor. Mantenir les distàncies sempre que sigui possible. No aspirar a ni acceptar cap càrrec. Servir d’exemple. Una actitud aparentment més moral que política, però que en la situació repressiva que es vivia era el màxim que hom es podia permetre si volia seguir exercint. Quan no era possible actuar organitzadament, va haver-hi qui va creure que calia deixar de banda el col·lectivisme i refugiar-se en l’individualisme filosòfic, entès aquest com un punt de vista social que posa l’èmfasi en la dignitat moral de l’individu, amb respecte als drets humans i a la llibertat. És el que van fer un bon grapat de periodistes a Barcelona i és el que aquest llibre pretén analitzar.

periodistes_coberta_baixa

Pincha para acceder a la editorial

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s